Maria Lluïsa Canalda

Va néixer a Barcelona el 19 d'octubre de 1923 i va morir a Sant Pere de Ribes el 14 d'agost de 1986. La seva era una família benestant de la burgesia barcelonina de l'època. Els pares eren cantants d'òpera. El pare era en Luís Canalda i la mare la Magda Badals.
Tenia una germana bessona de nom Magdalena Canalda. Les dues bessones, van estudiar a l'Escola del Mar, escola fundada per Pere Vergés l'any 1922.
Durant la infància, les germanes Canalda, van tenir diverses persones que tenien cura d'elles degut a les diverses actuacions professionals dels seus pares.
En finalitzar la guerra, la Maria Lluïsa va començar a estudiar a l'escola de Comerç de Plaça Universitat l'any 1940, i va ser en aquesta escola on va conèixer l'Alfons Sala que també estudiava a la mateixa escola. Al mateix any van iniciar una relació. Al acabar aquests estudis va entrar a treballar a la Companyia Catalana de Gas de l'època i va passar aquests anys treballant i esperant que el seu promès Alfons acabés els viatges de pràctiques de navegació que havia de fer per poguer obtenir el títol i així després casar-se. Però no tot va anar així; l'any 1949 el seu promès va tornar a Barcelona casat amb una dona nord-americana i amb una filla de mesos. Tot i així ella va seguir estimant-lo i de tant en tant s'anaven veient a d' amagades, quan ell tornava a Barcelona de viatge en viatge.
Amb el pas del temps, la Lluïsa va decidir fer una vida més independent i deixar enrere la història de l'Alfons, que tants dolors li havia causat. Va ser així com començà a viatjar per Europa, i en un d'aquests viatges va conèixer l'Anastasio Sánchez Armijo, un empresari mexicà. Ella va veure en aquest home, una oportunitat de canviar de vida i de fer una fugida endevant i sobretot per deixar enrere l'Alfons, que tant dolor li havia causat. Així doncs, va decidir fer un pas endavant i el 23 d'octubre de 1955 es va casar amb l'Anastasio i just un mes després marxà cap a Mèxic, on s'instal·laren al poble Hidalgo del Parral.

Fotografia del dia del casament amb l'Anastasio








                                                                                                                                                                 Mapa on es veu situat Hidalgo del Parral


Segons escrivia a la seva família, els primers mesos la Lluïsa era molt feliç allà, l'Anastasio li donava tot el que ella volia i si sentia còmode. Però amb el pas del temps, ella, una dona cosmopolita, acostumada a la vida en una gran ciutat com Barcelona, trobava aquell poblet massa petit, i que tot aquell ambient l'ofegava. Així va ser com al cap d'uns mesos va decidir fugir de casa l'Anastasio per anar a Ciutat de Mèxic i agafar un vaixell cap a Barcelona. Finalment, després de moltes discusions i baralles amb l'Anastasio, va poguer fugir fins a Ciutat de Mèxic, però un cop alla es va trobar que estava totalment sola i sense res de diners per poguer comprar el bitllet de tornada. A causa de la situació, es va posar a treballar de professora de grups corals per així poguer estalviar amb el que guanyava i poder tornar-se'n. Però la seva germana ,que vivia  a Barcelona, al veure que la Lluïsa estava totalment sola allà va trucar a l'Alfons per dir-li que la Lluïsa estava sola a Mèxic i que no tenia diners per tornar, i va ser així com el dia 13 d'abril de 1958 tornà a Barcelona gràcies a l'ajuda de l'Alfons que en aquell moment residia a Madrid.
Ella al tornar a Barcelona, no s'ho va pensar dos cops, i se'n va anar a Madrid per estar amb ell, l'home a qui verdaderament sempre havia estimat. Gràcies als contactes que tenia l’Alfons, va entrar a treballar com a Secretària comercial a una empresa de propietaris catalans que es deia Vilarrasa. Així doncs va començar una etapa d’estabilitat. La Lluïsa es trobava molt bé a Madrid, i en el període que va entre 1958 i 1963, viu en aquesta ciutat, on apart de continuar 
la seva relació amb l’Alfons, fa moltes amistats i s’integra molt bé en la societat madrilenya d’aquesta època.
L’any 1964 tot va donar un gir inesperat. En una visita que fa a Barcelona a la 
seva germana Magda, que treballa de llevadora a l’hospital Militar, i fruit de fer-se 
una revisió mèdica perquè no es trobava molt bé de salut, descobreix que estava 
embarassada. La sorpresa va ser majúscula, perquè ella que ja té 40 anys,i no entrava 
en el seus pensaments el tenir un fill.

El 19 d’octubre de 1964, va néixer en Jaume. Neix el mateix dia que la seva mare i a 
Barcelona, ciutat on ella el volia tenir per poder estar acompanyada de la seva família. 
Com en aquella època no es reconeixien els fills nascuts fora del matrimoni, l’Alfons 
no donà els cognoms al seu fill, tot i que es reconeixia com a pare en la partida de 
naixement, la Lluïsa va invertir els seus cognoms per posar-li al Jaume. 
Els primers anys de la vida del Jaume passaren a Barcelona. La Lluïsa i l’Alfons, 
segueixen mantenint la relació, i l’Alfons viatjava periòdicament a Barcelona a veure 
el seu fill. L’any 1967 en Jaume es posà malalt de poliomielitis, fet que li afectà 
especialment la mobilitat de la cama dreta. Els metges van aconsellar que els nen 
visqués en un clima sec, perquè el clima humit de Barcelona no afavoria la seva 
recuperació. Per aquest motiu la Lluïsa decideix tornar a viure a Madrid, primer perquè 
la salut del seu fill millorés i segon perquè així també podria veure l’Alfons sense la 
necessitat de que ell viatgés per veure’ls.

A finals de l’any 1967 s’instal·laren en un pis de Madrid. La salut del Jaume millorava 
notablement. L’Alfons seguia mantenint una doble vida, per una part amb la seva dona 
oficial i els seus tres fills, Mercedes, Alfons i Romy i per una altre amb la Lluïsa i el 
Jaume. Poc a poc, però, les visites es tornarem cada cop més espaiades, la relació 
es deteriorava lentament. El mes de març de 1969 la Lluïsa es posà malalta, i ell no 
apareixia ni donava senyals de vida. El Jaume s’havia de quedar amb uns veïns de 
l’edifici on vivien mentre la seva mare es recuperava.

 Va ser en aquells dies que rebé una carta de la Rosa Maria Fontanals, dona oficial de 
l’Alfons, on li fa saber que coneix l’existència del Jaume, i de la malaltia de la Lluïsa, 
i li ofereix de fer-se càrrec del nen i inclús d’adoptar-lo oficialment. Aquest fet la fa 
replantejar la seva situació a Madrid, i espantada pel que pugui passar al seu fill amb 
la seva absència, i la solitud amb la que es trobaven els dos en aquella ciutat, decideix 
tornar definitivament a Barcelona al costat de la seva família, i trencà tota relació amb 
l’Alfons.

A Barcelona, llogaren un pis petit al carrer Aragó, i la Lluïsa començà a treballar 
d’infermera a l’hospital de Sant Pau, l’any 1969.
De l’any 1969 al 1975 la Lluïsa i en Jaume van viure tranquil·lament al seu pis, sense 
preocupacions i amb una vida corrent. L’any 1975 però, en un vespre en que estava 
preparant els sopar, la Lluïsa perd el coneixement i cau a terra inconscient davant 
el seu fill petit. El nen surts corrents a demanar ajuda als veïns i es traslladada a 
l’hospital, on li diagnostiquen que ha patit una embòlia cerebral. 

Va passar en coma sense recuperar el coneixement durant quinze dies, i quan 
desperta ho fa amb problemes evidents de mobilitat de la part dreta del cos, i dificultats 
de coordinació que l’impedeixen parlar correctament.

Del Jaume es fa càrrec en un primer moment la Isabel Badals, que era la seva 
padrina, però al caps d’unes setmanes la seva germana Magda decideix que el nen es 
massa petit per viure amb una persona ja massa gran, i s’emporta al Jaume a viure a 
casa seva, on ella i els seu marit tenien tres fills adolescents.

La recuperació de la Lluïsa és molt lenta; ha de recuperar poc a poc la mobilitat, 
i aprendre de nou a fer les coses més senzilles, com escriure, vocalitzar..... Tot i 
així mai tornà a ser la mateixa. En les seves condicions i amb un fill petit, la família 
decideix que s’instal·li definitivament al pis de la seva germana on estaria més ben 
atesa. 

L’any 1986 el seu estat empitjora i com necessita una atenció continuada ingressa en 
una residència a Sant Pere de Ribes on l’11 d’agost pateix una altre embòlia i mor. No 

va voler que l’enterressin ni que l’incineressin i va donar els seus òrgans a la ciència.